1.6 TEMES I SUBGÈNERES DE LA LÍRICA TROBADORESCA

Dintre de la poesia amorosa trobem els diferents subgèneres:

- Cançó: subgènere poètic de llenguatge subtil i connotat, que lloa una dama seguint les pautes de l’amor cortès. Cada cançó requereix una melodia pròpia, adient amb els sentiments del trobador. D’una extensió de cinc a set cobles, acaba amb una tornada de quatre versos on sol aparèixer el senyal de la persona a qui s’adreça la cançó.

- Pastorel·la: presenta el diàleg entre un cavaller i un pastora, a qui intenta enamorar. Es tracta d’una composició dialogada, expressada agudament, que reflecteix les formes de parlar respectives del cavaller i la dama, caracteritzada respectuosament i, sovint, amb un enginy que la fa sortir airosa de la situació en què es troba.

- Alba: canta l’arribada del dia i la tristesa dels enamorats que, després de passar la nit plegats, s’han de separar perquè no els descobreixin. Sovint hi trobem el personatge del guaita (vigilant), que vetlla per la privacitat de la trobada, el marit (gilós) i els espietes (maldizants).

La poesia bèl·lica o d’atac personal serà un altre gran eix temàtic de la poesia trobadoresca. Englobarà la guerra, la ira, l’atac personal, ... i serà representat pel sirventès, un subgènere poètic que difon fets i que s’acompanya sempre d’una cançó coneguda.

Podem trobar molts tipus de sirventesos:

- Moralitzadors: es critiquen els mals costums i es donen consells.

- Personalitzats: adreçats a una persona, odiada o estimada pel trobador o pel senyor.

- Literaris: reflexions sobre aspectes poètics. De vegades els trobadors discuteixen mitjançant aquest gèneres els diversos estils seguits.

- Sociopolítics: defenses o atacs a l’actitud d’un país o d’un senyor.

El tractament d’altres aspectes de la vida quotidiana d’aquella època per part de la poesia trobadoresca va originar altres subgèneres poètics:

- Tençó: debat o discussió entre dos trobadors que defensen opinions diferents sobre qüestions amoroses,literàries, morals o polítiques.

1.5 ELEMENTS FORMALS DE LA LÍRICA TROBADORESCA

La poesia trobadoresca estava subjecta a unes normes rigoroses que es manifestaven especialment en la forma (composició, estrofisme i rima). Aquest fet ajudava a la memorització dels poemes per part del joglar, que els havia de transmetre oralment, cantant.

Característiques formals:

Estrofisme	La cobla (estrofa formada per vuit versos) és la unitat mètrica de la poesia trobadoresca. En un poema pot haver-hi cobles i la darrera, més curta, rep el nom de tornada, normalment conté el senyal o nom amb què el trobador designava a la persona a qui adreçava el seu poema (una dama, un rei, un joglar, ..)També és freqüent l’aparició del refrany, que eren ela dos versos finals de cada estrofa que es repeteixen.
Mètrica	Els versos han de tenir sempre el mateix nombre de síl·labes (predomini dels heptasíl·labs i octosíl·labs). El recompte sil·làbic del provençal segueix el mateix procediment que el català.
Rima	La rima és sempre consonant i té una importància cabdal en la configuració dels poemes.

L’art de trobar podia ser de tres estils diferents: trobar leu (expressió senzilla i a l’abast de l’auditori), trobar clus (expressió tancada, difícil d’entendre) i trobar ric (expressió refinada).

Els trobadors s’havien d’ajustar a la preceptiva formal i temàtica, el trobador sabia que componia amb la finalitat d’agradar a un públic que demanava uns temes ja coneguts i fàcils d’interpretar. El seu objectiu era aconseguir un efecte estètic i no pretenia ser original a l’hora de comunicar les pròpies experiències.

1.4 TROBADORS I JOGLARS

La paraula trobador prové de l’occità antic, trobar (inventar,fer una troballa). Trobar va passar a significar compondre versos amb música. El trobador, per tant, era qui componia poemes en llengua occitana, en la seva varietat provençal, acompanyats d’una melodia. Cal tenir present que la poesia trobadoresca estava composta per a ser cantada davant d’un públic cortesà.

La interpretació d’aquestes composicions poètiques era realitzada pels trobadors mateixos, però sovint eren els anomenats joglars els qui s’encarregaven de difondre-les durant les seves actuacions.

Es coneix el nom de 350 trobadors, de qui s0han conservat uns 2.500 poemes, que ens han arribat a través de 40 manuscrits anomenats Cançoners.

1.3 L’AMOR CORTÈS

L’amor cortès o fin’amor (“amor lleial”) és el terme amb què es designa la ideologia amorosa característica de la poesia trobadoresca. El trobador trasllada al terreny amorós les relacions de vassallatge que regulaven el feudalisme; l’amant esdevenia un vassall de la dama que estimava (la dama havia de ser noble i estar casada).

La dama i el trobador són els principals protagonistes d’aquesta relació amorosa, però hi ha d’altres personatges secundaris que també participen en aquest joc cortesà.

Gilós g així s’anomena al marit de la dama (un senyor feudal) quan no accepta o no permetia la cortesia entre la seva esposa i el trobador.

Maldizants g són els aduladors o espies, enemics del trobador, que s’interposen entre els dos amants fent saber al marit l’existència del joc galant.

Etapes de l’amor cortès

1. El tímid enamorat inicia l’apropament.

2. El suplicant (pregador) demana els favors de la dama adreçant-se-li mitjançant un mot clau o senyal (senhal).

3. L’enamorat tolerat (entendedor) aconsegueix un bes (la primera penyora o resposta d’amor) i finalment arriba a l’etapa d’amant.

1.2 UNA POESIA FEUDAL

Occitània era un territori format per diverses senyories independents que compartien una mateixa llengua, l’occità, i una mateixa organització social i política, el feudalisme. La poesia trobadoresca reflecteix els pilars sobre les quals estava assentada aquesta societat feudal.

Aquesta poesia era culta i de temàtica profana; parlava de l’amor, de la guerra, de les alegries i de les tristeses de les persones d’aquella època. En definitiva, la poesia trobadoresca reflectia els grans ideals de la societat feudal: l’amor i la guerra. Serà sobretot en el terreny amorós on es veuen reflectides les relacions de vassallatge pròpies del feudalisme.

1.1 EL PROVENÇAL, LA LLENGUA DE LA POESIA

La lírica trobadoresca dels territoris catalans no va ser conreada en català sinó en llengua provençal o occitana. L’occità, en la seva variant provençal, va esdevenir la llengua de la poesia culta fins al s. XV, quan ja es va abandonar definitivament aquesta llengua en favor del català.

Les causes per les quals el provençal va ser adoptat en els territoris catalans com a vehicles d’expressió de la lírica culta van ser:

ü El gran èxit i prestigi que va assolir la poesia trobadoresca arreu de l’Europa occidental (va estendre’s a Catalunya i al nord d’Itàlia) i fins i tot a Palestina (Terra Santa), on els croats havien fundat els anomenats estats llatins.

ü La proximitat geogràfica va afavorir les relacions polítiques, culturals i econòmiques entre Occitània i els comtats catalans.

ü La similitud de les llengües catalana i occitana va afavorir l’ús d’aquesta darrera per part dels trobadors catalans.

En definitiva, la poesia catalana s’inicia amb la producció dels trobadors catalans, que escriviren les seves composicions en provençal.

1.LA POESIA TROBADORESCA

La situació lingüística durant els s. XII i XIII a les terres catalanes reflecteix la puixança de les llengües romàniques que, de mica en mica, es va introduint en l’àmbit cultural, abans reservat exclusivament al llatí. En arribar el s. XII apareix a casa nostra la primera mostra de la lírica culta en llengua romànica, la poesia trobadoresca. Cal tenir en compte, però, que existia també una lírica popular en llengua catalana,transmesa només de forma oral entre les classes més senzilles de la població.
La poesia trobadoresca, culta i de temàtica profana, va florir durant els s. XII i XIII a les corts aristocràtiques d’Occitània (sud actual França) i va constituir l’origen de la poesia catalana culta. Aquesta lírica representava una alternativa a la poesia feta en llatí, d’origen clàssic i de contingut religiós.